Fitxa tècnica
Títol: El modernisme a Mallorca. Guia per a una descoberta
Autor: Tomàs Vibot · pàgines: 213 · enquadernació: Rústica amb solapes
Editorial: El Gall
Isbn: 978-84-942855-4-7·
PVP: 23,50 €
L'autor
Tomàs
Vibot (1973). Filòleg, escriptor, investigador i promotor cultural.
Membre, entre altres institucions, del Grup d’Estudis Etnopoètics
de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (Institut d’Estudis
Catalans), Associació Internacional de Llengua i Literatura
Catalanes, Societat Arqueològica Lul·liana, ARCA, etc. Professor i
guia cultural en temes patrimonials, històrics, folklòrics i
literaris. Col·laborador a diaris, publicacions culturals, revistes
locals, butlletins, etc. Coautor de diversos catàlegs de béns
patrimonials. És autor, entre molts altres, dels llibres Sa Mola
de Planícia, el vessant nord-oest; Son Bunyola, una mar de
noms; Superna. Una vall a través e la història i la
toponímia; El rei En Jaume: un heroi històric, un heroi de
llegenda; Les possessions de Mallorca —4 volums—;
Cases i posades de Mallorca; Les Pitiüses, per la passa i
la mirada; Sant Vicenç Ferrer a Mallorca: història, llegenda
i devoció; Juníper Serra. El Viatge; El Comte Mal:
entre la història i la llegenda; Antoni Despuig i Dameto:
príncep de l’Església, príncep de les Arts.
presentació
El
modernisme —amb totes les variants nacionals— fou un fenomen
innovador, trencador i de recorreguts diversos que s’expandí per
Occident. A través dels artífex catalans, seduí molts
d’arquitectes i mestres d’obra mallorquins. Tant els treballs
dels forans com els dels locals formen avui dia part del nostre cabal
patrimonial i, com a tal, cal conèixer-lo i servar-lo. Aquest
treball, articulat a partir de sis itineraris, se centra bàsicament
en el fenomen arquitectònic i, parcialment, en l’escultura
(concretament la funerària), és a dir, en les mostres que es poden
visitar a peu i de forma generalment gratuïta. Pretén donar a
conèixer el gruix més important de les obres modernistes o
d’aquelles que s’hi inspiren al llarg de la geografia illenca. És
una proposta de passeig, tant físic com virtual, amb què tenir un
punt de partida per gaudir d’aquest exercici artístic tan bell i
captivador com original i ple de múltiples derives.
fragment
de l’obra
L’inici
del modernisme arquitectònic a Mallorca es troba directament
relacionat amb l’arribada dels primers arquitectes catalans que el
promovien per escometre alguna obra comanada per algun mecenes local:
Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926), Lluís Domènech i Montaner
(1850-1923), Joan Rubió i Bellver (1871-1952), Josep Maria Jujol
(1879-1949) i Manel Joaquim Raspall i Mayol (1871-1937). Recordem que
Catalunya —i especialment Barcelona— fou l’indret de l’Estat
on millor quallà el modernisme, no sols per causes econòmiques,
sinó també, com diu Gabriel Fahr-Becker per “este sentimiento tan
esencial que los catalanes tenían de pertenecer intelectualmente a
Europa”. Per tant, a Mallorca no es pot parlar d’un modernisme
autòcton, sinó més bé d’una prolongació a nivell local del
moviment català. Dit amb unes altres paraules: “no podem, per
tant, parlar d’un moviment modernista illenc, sinó més aviat d’un
eco del català a nivell provincial. Els arquitectes locals que
adopten el nou estil ho fan de manera ocasional, com a reflex del que
passa a Catalunya. En gairebé cap d’ell, es dóna una fase
estilística totalment modernista, sinó que en aquestes dates
alternen el Modernisme amb els eclecticismes propis del darrer terç
del segle xix”, tal
com assegura Seguí Aznar.
A Mallorca, abans del modernisme sensu stricto, es constata
una fase premodernista. Per al mateix Seguí Aznar, “este período
que abarca aproximadamente la última década del siglo xix
y los cuatro primeros años
de este siglo, convivían principalmente dos tendencias estilísticas:
el medievalismo neomudéjar y un modernismo incipiente que no
abandona todavía las forma neogóticas o neoclásicas”. Un bon
exemple del primer és el cas de l’edifici plurifamiliar de Can
Corbella (costa de Sant Domingo-plaça de Cort), obra de Nicolau
Lliteres. Com a paradigma de mestre d’obres més destacat del
premodernisme és Bartomeu Ferrà, qui pel seu tarannà estigué molt
vinculat a l’historicisme. Una bona prova de l’acostament i de la
preassumpció del modernisme es pot veure en el primer projecte de la
nova església de Sant Magí, al barri de Santa Catalina, finalment
no dut a terme.
En
aquesta època, Mallorca comença a albirar que el seu
desenvolupament econòmic està lligat al turisme. Per això no sols
era necessari establir una bona connexió marítima amb la península
(coberta pel vaixell
Miramar) sinó així mateix oferir establiments adequats per als nous
visitants. En aquest sentit hem d’emmarcar la construcció de
l’hotel precursor del turisme a Mallorca i que de més a més marca
l’inici de l’estil modernista a l’illa: el Gran Hotel de Palma.
Fou inaugurat en 1903, amb disseny del català Lluís Domènech i
Montaner. Seguidament, l’arribada d’Antoni Gaudí i Cornet i de
Joan Rubió i Bellver per dur a terme la gran reforma de la Seu
refermà la presència del moviment a l’illa, el qual tingué una
especial repercussió a Palma, Sóller i al santuari de Lluc.
Hem
de situar, doncs, aquesta data com a inici del modernisme a Mallorca,
tretze anys més tard de l’assenyalada per Oriol Bohigas com a
arrencada del moviment a Catalunya. Amb tot, dos anys abans (en 1899)
ja s’havia encarregat la reforma del edifici del Círculo
Mallorquín al català Miquel Madorell i Rius, qui en proposà una
solució seguint aquesta incipient estètica, encara que finalment
fou dut a terme en 1913 i per tant no se’n pot considerar
precedent.
Com
a punt final del moviment a Mallorca s’ha fixat el 1914, any que
Gaudí abandonà l’illa —i amb ell l’aturada definitiva del
projecte de restauració de la Seu—. Tot i aquesta important data,
continuen amb posterioritat els ecos d’aquest estil i la seva
influència. Tal com assenyala Miquel Seguí Aznar “en dates
posteriors a 1914, a pesar que la majoria d’arquitectes locals han
rebutjat l’estil, trobam encara, tot i que esporàdicament,
realitzacions modernistes; la restauració de la catedral, per
exemple, continua fins al 1921 sota la direcció de Joan Rubió. Fins
i tot al llarg del anys vint es dóna una certa pervivència d’aquest
estil en obres aïllades d’alguns arquitectes mallorquins, com és
el cas de Bennazar i Aleñà”. Ampliant un poc més el que afirma
aquest autor, són molts els exemples donats als diferents barris de
l’Eixample de Palma del que s’ha anomenat modernisme
popular (especialment present a
Santa Catalina) i que s’executen passades aquestes dates, gairebé
entrant als anys de la II República. Es pot dir, per tant, que es
tracta revivificacions llunyanes d’aquella belle
époque de l’arquitectura.
Els
arquitectes mallorquins que n’acolliren l’estètica en algun
moment de la seva trajectòria foren Gaspar Bennàssar i Moner
(1869-1933), Francesc Roca i Simó (1874-1970), Jaume Alenyar Ginart
(1870-1940), Guillem Reynés i Font (1877-1918) i Josep Alomar i
Bosch (1877-1952). Així mateix, també abraçaren aquest moviment
una sèrie d’arquitectes i mestres d’obra mallorquins encara que
d’una manera més lleugera, on el pes de l’eclecticisme i de
l’historicisme era molt més substancial. En destaquen Bartomeu
Ramis Jordà, Joan Guasp i Vicens, Pere d’Alcàntara Peña i
Nicolau, Bartomeu Ferrà i Perelló o Gaspar Reynés i Coll.
Com
s’ha apuntat, paral·lelament al modernisme d’arquitecte (o
“culte”, com també se l’ha anomenat) es donà un modernisme de
tipus popular, realitzat generalment per mestres d’obra que
imitaven la nova tendència i que tant d’efecte produïa. Es
tractava de mestres anònims que havien adoptat l’estil —a
imitació dels arquitectes majors o
bé inspirats per les il·lustracions que contenien les revistes de
l’època— i que l’estaven aplicant de manera mimètica a llurs
realitzacions. Un cas força singular en aquest sentit és el de
l’argenter Lluís Fortesa-Rei, autor de la casa que porta avui el
seu nom al carrer Monges de Palma, una de les realitzacions més
paradigmàtiques de les Balears pel que fa al modernisme d’arrel
gaudiniana.
Segons
Miquel Seguí Aznar, el modernisme illenc rep una dualitat
d’influències. Per una banda, la catalana, ondulant i florista
(importada directament dels arquitectes del Principat), i per altra,
un modernisme local que beu l’arquitectura de l’art
nouveau, de les influències de
l’austríac i finalment del corrent historicista. De França
adquireix el sentit florista, vinculat al culte a la natura i
identificat amb l’esperit de la regeneració, d’allò que
constantment es renova, però no d’una manera simplement ornamental
sinó racionalment estructurada: els elements vegetals funcionant com
a mostra de bellesa exuberant, sempre corba, orgànica, partícip de
jocs de llum. L’edifici esdevé un compendi plàstico-dinàmic, on
l’asimetria guanya terreny i el treball del ferro és una de les
seves divises. D’Àustria, les línies rítmiques i elegants, més
sòbries, austeres, racionals, però en conjunt de gran efectisme.
Finalment,
el modernisme se serví en moltes ocasions de l’historicisme, ja
practicat durant el romanticisme però que aquí s’alià
profundament amb la nova estètica (recordem que el modernisme neix a
Europa com a reacció, entre d’altres, contra aquest corrent).
L’exemple del neogòtic n’és clar, adoptat en moltes ocasions
per aconseguir un doble joc de gran força: la innovació estètica
barrejada amb el sentit de reivindicació nacional que du implícit
la recreació de la base medieval. Ara bé, també es poden posar de
relleu l’historicisme neobarroc i especialment el neoàrab, el qual
beu en bona part de l’etapa mudèjar de Gaudí.
A
Mallorca és difícil trobar edificis on el nou estil l’afectàs
per complet, això és, exterior, interior i, fins i tot, mobiliari.
Així ho palesa Oriol Bohigas, qui a més encunyà el terme de
façana-pòster per definir aquest tret illenc: “En cierta
manera se puede hablar de una arquitectura modernista reducida a los
paramentos de fachada que, si bien se margina de las consideraciones
espaciales que vienen a devenir la arquitectura, tiene un valor
estilístico importante y acusan una intención cuyas raíces
sociológicas parecen obvias. Así los elementos ornamentales de una
fachada, considerada com un monumental grafismo -la fachada
póster, podríamos decir-, se presenta también com una
característica de estilo”.
Un
element força singularitzador del modernisme illenc es troba en la
fàbrica de ceràmica La Roqueta (1901-1918), dirigida per Pere Joan
Aguiló Fortesa “Cetre”. Així ho explica Catalina Cantarellas:
“A diferencia de lo que ocurre en Valencia y Cataluña, aquí sólo
ella ejemplificará el intento de conciliar arte e industria en el
campo de la cerámica”. Aquesta fàbrica se situava a l’actual
barri de Son Espanyolet, dins els terrenys de la possessió Son
Riera, molt a prop del raval de Santa Catalina. Generalment
l’aplicació de la rajola i la musivària estigué destinada als
interiors dels edificis (lavabos, menjadors, escales, etc.) encara
que també són presents en exteriors (Can Fortesa-Rei, Can Barceló,
etc.). És de lamentar que molts d’aquests conjunts ceràmics han
desaparegut encara que se n’ha pogut recuperar un pertanyent a la
família Aguiló procedent del seu xalet de Portopí, avui custodiat
al Museu de Mallorca.
Tal
com podem comprovar, el modernisme arquitectònic signat pels
arquitectes catalans, els seus seguidors mallorquins o alguns mestres
d’obres o afeccionats deixà una notable petjada a Mallorca. Però,
tal com ha ocorregut a altres bandes d’Europa (i sense anar més
enfora al mateix Principat), aquest estil no sempre ha estat
respectat. Possiblement un dels casos més significatius a Mallorca
és el del Teatre Balear, projectat per Manel Joaquim Raspall i
Mayol, el qual s’ha anat transformant en diverses fases fins a
desaparèixer. Així mateix, altres realitzacions també han passat a
formar part de la memòria fotogràfica o simplement dels plànols,
com ara el Teatre Líric, el quiosc de la plaça Sant Antoni, Can
Cetre (c. Bosseria, 6) o Can Bonet (c. Sant Nicolau, cantó c. Verí),
entre d’altres.
La
capital mallorquina i alguns barris de la perifèria, la ciutat de
Sóller, el monestir de Lluc i les principals concentracions urbanes
de la part forana de l’illa custodien exemples variats i de molt
diversa qualitat, influència i definició del modernisme
arquitectònic i escultòric, que, tot i no comptar amb
l’excel·lència del que trobam a altres geografies europees, sí
forma part substancial de la idiosincràsia del nostre patrimoni i
com a tal, cal conèixer-lo, divulgar-lo i, per descomptat,
servar-lo.
contingut
Justificació
El
modernisme i la modernitat: de la serenor a la torsió,
de la tradició a la
secessió
El
modernisme a l’Illa: de Catalunya a Europa
Itineraris
per Mallorca
Palma: centre històric
El raval de Santa
Catalina
L’eixample i
extraradi de Palma
La ciutat de Sóller
El Santuari de Lluc
La part forana de
Mallorca
Autors
més importants del modernisme a Mallorca
Els arquitectes
catalans
Arquitectes i mestres
d’obra mallorquins
Escultors més
destacats
